Passa al contingut principal

Entrades

07860: un diumenge de tardor

07860 - Formentera 26 de novembre de 2006. Set del matí. O més aviat. Servidor és a l’estació de Sants, tot esperant un tren regional amb destinació Lleida, el que va per la costa. 3 hores i pico després, arribo a la meta volant, que no destinació final. Descobreixo, més enllà de l’estació de busos, un club nocturn  amb un cartell on hi diu “ Nigth Club ”. M’horroritzo. Ho faig fins que pels volts de la 1 del migdia surt l’autobús direcció Barbastre. Hora i escaig després la trepitjo. Hora i mitja després hi jugava l’Hospi. 2-2. Aviat farà onze anys del que objectivament podria qualificar de bogeria futbolística, una bogeria aleshores vinculada inevitablement a una franja i dos colors. La vida passa i et canvia, les persones et fan canviar. I les “persones”, també. N’aprenem (o ho intentem). Però l’essència perdura. I la bogeria és manté intacta. Onze anys després, sense franja com a excusa, vaig fer l’enèsima bogeria, aquest cop amb destinació Formentera. Llegendes L’any
Entrades recents

Serenissimo: un weekend a San Marino

Mi sentirei di dirti / Che il viaggio cambia un uomo E il punto di partenza / Sembra ormai così lontano La meta non è un posto /Ma è quello che proviamo E non sappiamo dove / Nè quando ci arriviamo A. Simoncini, Valentini, A. Simoncini, Mich, Michele Camillini, Rocchi, Soumah, Berretti, Perrotta, Morelli, Matteo Camillini i Rossi. Celato, Bonfè, Lusini, Brici, L. Nanni, Zannoni, Seck, Bozzetto, M. Nanni, Mounssif i Raul Ura. Són els onzes inicials que van presentar dissabte passat la Libertas i la Virtus en el duel que va enfrontar tots dos equips amb motiu de la 3a jornada al Campionato Sammarinese. És a dir, la primera (i única) divisió del futbol de la Repubblica di San Marino . Durant el partit, l'assistent de la zona de banquetes, el senyor Tuttifrutti (no m'ho invento) donava indicacions a Broccoli (tampoc m'ho invento), suplent de la Virtus que no va disputar cap minut. Fa uns quants dies un amic em va dir que estava com un llum (i ojo, hi e

Via a la Via de Cintura

He sentit a dir que hi ha gent a qui li costa més del compte. Parlo de fer de ventre lluny de casa, evidentment. El canvi d'escenari, passar a un entorn diferent i poc habitual, provoca un cert estrès. No sé si és una qüestió més mental que física, però el cert és que molta gent celebra la comoditat que aporta, també en aquest sentit, tornar a casa. Perquè la seguretat i la confiança que atorga sentir-nos amos de l'entorn és bàsica, mà de sant. Tornar a casa és, precisament, el que té més a prop l'Atlètic Balears d'ençà que la reunió que ahir dijous van tenir l'alcalde de Palma, Antoni Noguera, amb el propietari de l'entitat blanc-i-blava, Ingo Volkmann, fos profitosa pels interessos balearicos, que veuen com la possibilitat de recuperar l'Estadi Balear podria fer-se realitat en qüestió de mesos, fins i tot abans d'acabar la temporada en curs. D'aquesta manera l'afició de l'Atlètic posaria fi a un quinquenni de trànsit per un desert qu

Pujant a la Font del Gos

Hi ha moltes maneres de fer el turista: hi ha qui viatja per veure paisatges diferents, hi ha qui ho fa per veure esglésies, hi ha qui ho fa per una qüestió gastronòmica i, fins i tot, hi ha qui ho fa per follar –no entrem en qüestions econòmiques-. De fet, n’hi ha alguns que barregem (algunes d’) aquestes coses i hi afegim els camps de futbol, de vegades de forma compulsiva, com qui no pot tornar de Palma sense un parell d’ensaïmades que acabes situant al compartiment superior de l’avió.  I tot fent inventari, i gaudint com un marrà al fang cada cop que viatjo i descobreixo un nou estadi o camp de futbol, t’adones que ben a la vora de casa hi ha terrenys de joc que paguen la pena visitar, bé per l’indret en què estan situats, per la història que amaguen, per detalls que només els Groundhoppers, els malalts del futbol modest, considerem oportú apreciar. En aquesta línia, servidor va detectar fa uns dies que a la ciutat de Barcelona hi ha més d’una cinquantena de camps de futbol

Aterratge d'emergència

Res pitjor que quan algú es creu Superman, pensa que pot pilotar qualsevol avió i, per acabar-ho d’adobar, s’envolta d’una tripulació poc recomanable. El resultat, cantat, un aterratge d’emergència en un aeroport, la Tercera Divisió, que no estava previst trepitjar. Però la maldestria del pilot, la poca benzina després de molts quilòmetres en reserva i un passatge descompensat, desencantat del tracte fred i distant de la cabin crew , feia preveure un final així. Ja veurem si hi ha víctimes o damnificats, perquè això és el Centre d’Esports l’Hospitalet i les catifes només es fan servir per rebre botxins o per tapar la merda que des de fa temps put al carrer de la Feixa Llarga s/n. Ahir a València –un altre cop el filial che, com l’any 2003 però a l’Estadi-, l’Hospi va posar fi a 7 temporades consecutives a la categoria bronze del futbol espanyol, la Segona Divisió B, la categoria fetitxe dels riberencs. Ho va fer amb un partit caòtic i de més a menys, fidel reflex d’una tempora

Aúpa Benidorm

Benidorm Club de Fútbol 1964-2017. Així podrà resar la làpida que enterrés, per sempre, un històric del futbol mediterrani. Ahir dijous, tal com van publicar diversos mitjans, el Butlletí Oficial de l'Estat va publicar l'extinció del club, tal com ja va indicar el Jutjat Mercantil número 1 d'Alacant el passat 9 de març. És el final, ara sí definitiu, d'una entitat que va tenir un pas important per la categoria de bronze del futbol espanyol, amb 19 temporades a Segona Divisió B d'ençà que hi debutés el curs 1987-1988 amb quatre descensos intermitjos abans del darrer, cruel, en una eliminatòria de permanència contra el Betis B, la primavera de 2011. El curs 2010-2011 va ser, de fet, l'últim en què el Benidorm Club de Fútbol va competir oficialment, ja que el deute que acumulava en aquell moment, unit al descens a Tercera Divisió, va ser una llosa massa pesada per al club de la Marina Baixa, un dels diversos damnificats de la metàstasi de la bombolla immobilià