Ves al contingut principal

Palma balearica


Ho comentava a Twitter el dia abans de volar: els partits al camp de l'Atlètic d'una banda i els caps de setmana a Mallorca, de l'altra, són el millor de jugar a #2bg3. Sempre amb l'Hospi com excusa, de pretext, però des que vaig trepitjar per primer cop l'illa més gran de les Illes Balears un 10-10-10 la relació entre servidor i Mallorca s'ha anat estrenyent amb el pas dels viatges, les experiències futbolístiques i, evidentment, la gastronomia. Omplir l'estómac a Mallorca és homenatjar una de les cuines més oblidades a Espanya: Mallorca no només és costa, festa, xiringuitos, platja i ma... Magaluf, és també bona Part Forana: el Raiguer, la Serra de Tramuntana, el Llevant... és agafar el tren (pels que no lloguem cotxe) i anar a veure futbol o, simplement, camps de futbol a Manacor, Sineu, Sa Pobla, Lloseta, Inca, Binissalem... També és fer vida en una ciutat que no destaca especialment per ser una de les més boniques de l'Estat: més enllà del castell de Bellver i la part vella amb la Catedral i el Call com a zones atractives, Palma no seria la millor ciutat per gaudir de fantàstiques atraccions turístiques. Sí, en canvi, per fer un recorregut paral·lel per la rampa dels jutjats on van declarar Urdangarín i la Infanta Cristina, el Palma Arena o la botiga de futbol Todo Goles (Lluís Martí, 6), on mai he entrat per por a enamorar-me d'un indret on pots trobar samarretes del Cartagena, el Recreativo o el Racing (i de l'Atlètic, és clar).


Després reflexionarem (o no) sobre els aparadors de la botiga d'esport, després de deixar clar que cada cop odio més bona part de la gent quan és hora de volar. Fer cua perquè sí ja em sorprèn quan tothom té seient assignat i no cal aixecar-se 30 minuts abans de començar l'embarcament. Però respires i se't passa. Penses en com s'aprofiten les companyies lowcost del nul espai per convertir un viatge de 40 minuts en poc menys que una partida al Twister per col·locar-te al seient de forma decent. I tornes a respirar. Però mireu, estic fins els nassos de la GENTUSSA (i potser algun de vosaltres forma part d'aquest grup) que un cop aterrats i abans no s'ha aturat l'avió ja són drets per agafar la maleta i esperar que obri la porta de l'avió. I què? Que sortirà abans l'individu de la fila 28 que es posa de peu amb una bossa de mà (a l'anada) i una bossa de mà i una ensaïmada que ves a saber quant de temps porta feta (a la tornada). Doncs no, s'estarà allà fins que els passatgers de les 27 files davanteres hagin evaquat l'avió entre els "gracias" aleatories de les hostesses. Algun dia parlarem de per què saluden uns passatgers i no pas uns altres.

Fos com fos, no eren ni les 11 i ja havíem trepitjat l'aeroport de Palma. Com sempre, bus (l'1) fins al centre de la ciutat. Dissabte és dia de mercat ambulant a les Avingudes, una mena de Ronda del Mig amb forma de diamant on podem trobar el Corte Inglés i poca cosa més. Com la cosa versa sobre els hàbits i les tradicions, no cal dir que l'habitació de l'hotel de concentració de la premsa hospitalenca desplaçada a Mallorca no estava preparada a les 12. Això sí, no se't passi pel cap deixar l'habitació un minut més tard de les 12 del migdia del dia següent perquè et cobren un dia de més i una propina per rematar-te. "Sí, en 30-40 minutos creo que ya estará". Vaig trigar una hora, no fos cas... I la bateria del mòbil consumint-se, morint. Un altre clàssic de la secció. Sóc un tio tradicional, que no conservador. I dormir vora del carrer Blanquerna és ser a tocar del barri de Camp Redó. I Camp Redó en clau futbolística és parlar d'Antoniana i de l'Independiente, l'únic (diria) camp de terra de Palma i no sé si de Mallorca.


Anys (o dècades) porten els capitalins reclamant a l'Ajuntament, a la FFIB i a qui calgui el canvi de gespa. Però res: anxovat en un recinte que recorda una capsa de sardines, amb una església que forma part de la vista des de general (l'única zona des d'on es pot veure futbol a Antoniana), el camp de l'Independiente respira futbol i autenticitat pels quatre costats. Ja hi havia estat anteriorment en dos partits (contra el Rotlet i el Génova) amb un balanç espectacular d'un gol en 180 minuts. Dissabte a les 12, el Cadet de l'Inde rebia l'equip d'Es Liceu (primer cop que el sentia). En 15 minuts que hi vaig ser, dos gols locals i algun crit més de l'entrenador andalús de l'Independiente, que contrastava amb les ordres en mallorquí que donava el tècnic visitant. Al bar, entre cocarroïs i bosses de ganxitos, vaig optar per un Kas Naranja (1,50, diria). No hi vaig pensar, en el clàssic recurs de trobar un 'xino', un 'paqui' o un Opencor (això ja impossible en aquell barri) per estalviar uns quants cèntims... Tant és; abans de tornar a l'hotel, posar Al Rojo Vivo i passar per la dutxa vam passar pel Palma Arena i pel poliesportiu del costat, a fer la foto de rigor al camp de futbol-11 de gespa artificial moqueta d'hotel britànic. A quarts d'una del migdia anava, ja, amb el temps just per complir amb la següent de les tradicions: dinar a Binissalem.


Per 2,15 euros i menys de mitja hora et plantes del centre de Palma (Estació Intermodal) a Binissalem (després, per 2,15 euros més, pots tornar a Palma). Des de fa un any aproximadament els trens s'han modernitzat i no cal respirar benzina i fum llevat que facis el canvi a Enllaç (no és cap poble, és una estació de transbord passat Inca) i vagis a Sa Pobla o a Manacor. Com manen els cànons, tocava inspirar-se amb una cançó patxanguera només trepitjar territori binissalemer. Manies personals després del 0-1 que hi vam aconseguir el març de 2013 amb el golàs d'Aday Benítez. Aquell dia, acompanyat de l'amic Bernat Monzó i dues dames més vam viure un moment màgic, després del partit, amb el dinar al Robines Americano (Plaça de l'Església, 25). Suposo que no ho sabeu però a mi m'encanta menjar. I bé. I sincerament el Robines és un dels millors llocs on he menjat al llarg dels darrers anys. Lloc senzill, tradicional, econòmic, bon ambient i bon tracte, bona qualitat del producte, bona ració i la coca de sobrassada que, per segona visita consecutiva, no tenien a les postres.


El de dissabte era el tercer cop que hi anava i, tot coincidint amb la 50 edició de la Festa des Vermar era més que obligació optar pels clàssics Fideus de Vermar. M'havia avisat l'exjugador del 'Bini' Miquel Àngel Salas, que els fideus eren "coents". I joder si picaven... fideus gruixuts i llargs, amb carn de xot i cuits habitualment amb un punt de sobrassada i amb pebre. El millor, a banda d'estar bons, és que em van deixar la cassola a taula, per anar servint-me. Errada seva: només vaig deixar quatre fideus de cortesia, igual que vaig deixar tres gotes de vi per "dissimular". Fideus coents i servidor, mig cuit. De segon, pit de pollastre amb salsa de pebre i patates fregides per acompanyar i de postres, com sempre, tria complicada: van quedar fora de la convocatòria el pastís de xocolata, el pudding, la macedònia i el pastís de figues; el guanyador va ser una tarta de raïm amb estava realment bona, amb un punt de cocció perfecte (no massa fet) i amb els grans de raïm gens passats. Sense cafès (tampoc sols) com sempre, moment de pagar els 15 euros perfectament amortitzats. I a fora, paradetes amb més jalar. Calia tancar el cercle i comprar una mena de pasta de full amb #sobrassadadeveritat. De la transacció, em va sobtar força que després de saludar amb un "Hola" la mestressa de la paradeta em respongués amb un "hello". Deu ser que tinc pinta de guiri.


Panxa plena i esperit content per tornar a Palma, compartint viatge amb un senyor gran i un noi més jove de 18 anys que anaven plegats, uns skaters del poble que baixaven cap a Ciutat i un avi amb una gorra tipus Ferrolan, antiga, destartalada. Algun dia haurem de parlar, més àmpliament, de les gorres (saludos, Toni!). El pas per Palma era un pur formalisme per creuar Avingudes i esperar el '14', el bus que et porta de l'Estació Intermodal a S'Hostalot. Pel camí hi ha el municipal de Son Ferriol; a les 6 s'hi jugava el partit que havia triat per veure, un Ferriolense 0-2 Poblense que va resultar del més avorrit que he vist en anys. Pocs cosa destacable més enllà d'un grapat de nens que jugaven amb baldufes i entre els quals destacava un noi a qui deien Moha. Així estava un partit sense res destacable més enllà de dos jugadors amb relació #2bg3 com són Agus Giaquinto i Tolo Campins. 10 euros gastats. Típic de groundhoppers. De tornada, abans de quedar per sopar amb amics (va tocar un xinès-japonès amb un cambrer tremendament pesat i estúpidament graciós), vaig haver de partit l'espera de 10 minuts de bus amb una paradeta de bunyols al darrere. Insuportablement atraient.


Del partit de l'Hospi sabeu que no n'acostumo a parlar en aquesta secció per bé que la pluja va marcar el partit i tot el maleït diumenge. Calat d'aigua per tot el dia, l'impermeable de l'Ávila va tornar a salvar-me de passar més d'un dia al llit. Lent de reflexos, vaig oblidar que hauria pogut comprar un paraigua de l'Atlètic Balears a la botigueta de merchandising... però quan vaig anar-hi al descans ja estaven esgotats. La solució, fins l'hora de passar cap a l'aeroport i amb l'habitació de l'hotel ja com a impossibilitat va ser aprofitar un locutori / badulaque per picar la crònica i mirar de penjar les fotos del partit amb la càmera fotuda per l'aigua. Velocitat desesperantment lenta dels ordinadors i una ràdio colombiana que emetia missatges religiosos enmig de cançons força prescindibles. Cap a quarts de cinc va aturar de ploure, va sortir algun raig de sol i mentre a Son Moix queien gols a dojo vam enfilar camí de l'aeroport no sense abans complir amb la darrera tradició: el pertinent gelat de taronja sanguina a la gelateria Paco del carrer Blanquerna. Autèntica mel.

Del tall de cabell de l'assistent del Ferriolense-Poblense, amb la imatge n'hi ha prou

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Aterratge d'emergència

Res pitjor que quan algú es creu Superman, pensa que pot pilotar qualsevol avió i, per acabar-ho d’adobar, s’envolta d’una tripulació poc recomanable. El resultat, cantat, un aterratge d’emergència en un aeroport, la Tercera Divisió, que no estava previst trepitjar. Però la maldestria del pilot, la poca benzina després de molts quilòmetres en reserva i un passatge descompensat, desencantat del tracte fred i distant de la cabin crew, feia preveure un final així. Ja veurem si hi ha víctimes o damnificats, perquè això és el Centre d’Esports l’Hospitalet i les catifes només es fan servir per rebre botxins o per tapar la merda que des de fa temps put al carrer de la Feixa Llarga s/n.
Ahir a València –un altre cop el filial che, com l’any 2003 però a l’Estadi-, l’Hospi va posar fi a 7 temporades consecutives a la categoria bronze del futbol espanyol, la Segona Divisió B, la categoria fetitxe dels riberencs. Ho va fer amb un partit caòtic i de més a menys, fidel reflex d’una temporada per (…

Via a la Via de Cintura

He sentit a dir que hi ha gent a qui li costa més del compte. Parlo de fer de ventre lluny de casa, evidentment. El canvi d'escenari, passar a un entorn diferent i poc habitual, provoca un cert estrès. No sé si és una qüestió més mental que física, però el cert és que molta gent celebra la comoditat que aporta, també en aquest sentit, tornar a casa. Perquè la seguretat i la confiança que atorga sentir-nos amos de l'entorn és bàsica, mà de sant.
Tornar a casa és, precisament, el que té més a prop l'Atlètic Balears d'ençà que la reunió que ahir dijous van tenir l'alcalde de Palma, Antoni Noguera, amb el propietari de l'entitat blanc-i-blava, Ingo Volkmann, fos profitosa pels interessos balearicos, que veuen com la possibilitat de recuperar l'Estadi Balear podria fer-se realitat en qüestió de mesos, fins i tot abans d'acabar la temporada en curs. D'aquesta manera l'afició de l'Atlètic posaria fi a un quinquenni de trànsit per un desert que l&#…

Pujant a la Font del Gos

Hi ha moltes maneres de fer el turista: hi ha qui viatja per veure paisatges diferents, hi ha qui ho fa per veure esglésies, hi ha qui ho fa per una qüestió gastronòmica i, fins i tot, hi ha qui ho fa per follar –no entrem en qüestions econòmiques-. De fet, n’hi ha alguns que barregem (algunes d’) aquestes coses i hi afegim els camps de futbol, de vegades de forma compulsiva, com qui no pot tornar de Palma sense un parell d’ensaïmades que acabes situant al compartiment superior de l’avió. 
I tot fent inventari, i gaudint com un marrà al fang cada cop que viatjo i descobreixo un nou estadi o camp de futbol, t’adones que ben a la vora de casa hi ha terrenys de joc que paguen la pena visitar, bé per l’indret en què estan situats, per la història que amaguen, per detalls que només els Groundhoppers, els malalts del futbol modest, considerem oportú apreciar. En aquesta línia, servidor va detectar fa uns dies que a la ciutat de Barcelona hi ha més d’una cinquantena de camps de futbol, la m…