Vés al contingut principal

Andorra-Illes Fèroe: un somni fet realitat


Hi ha gent que es marca com a objectiu vital córrer una marató, fer-se una selfie al Taj Mahal, ballar sardanes... i d'altres que saltem d'alegria si podem assistir a un partit entre les seleccions d'Andorra i les Illes Fèroe. Què voleu que hi faci? Sóc així d'imbècil. 25 de juliol de 2015; a Sant Petesburg hi té lloc el sorteig de la fase classificatòria per a la Copa del Món de 2018 que se celebrarà a Rússia. L'atzar -o les boles calentes- van voler que dos dels equips més modestos de la zona europea, les Illes Fèroe i Andorra, quedessin enquadrats, juntament amb Portugal, Suïssa, Hongria i Letònia, al mateix grup: el B. Fa, doncs, gairebé dos anys que el destí estava marcat: el 25 de març de 2017, ambdues seleccions s'enfrontarien a l'Estadi Nacional, la nova casa del combinat tricolor d'ençà que el 2014 fos inaugurat davant el País de Gal·les (1-2 favorable als visitants).

Servidor, és clar, no podia fallar a la cita. Fos com fos. Si calia, passant per sobre del partit de l'Hospi (no va fer falta, ja ens va passar per sobre l'Atlètic Balears, diumenge passat). Calia organitzar el viatge, millor o pitjor, sol o acompanyat, però calia ser-hi. I és que en 32 anys, un dels meus somnis futbolístics havia estat presenciar un partit de la selecció d'Andorra. Potser perquè amb la família hi vam estiuejar durant gairebé 20 anys, o potser per aquest complex de Robin Hood que m'envaeix quan parlo i visc el futbol. En part, per aquells partits que la tricolor va jugar a Barcelona pels volts del 2000, davant dels Països Baixos i d'Irlanda, o aquella derrota minsa i cruel davant França a Montjuïc (0-1, Leboeuf). Potser, també, perquè la seva única victòria oficial, back in 2004, davant Macedònia (1-0, Marc Bernaus) em va agafar d'Erasmus a Liverpool. Massa lluny. Des d'aleshores, només dos punts en partit oficial. I una sola victòria, el passat mes de febrer, a San Marino (0-2). Vaja, que el partit es presumia com una oportunitat històrica.

Toftír, l'antiga casa de la selecció feroesa. Imatge: nograsspitches.wordpress.com
En paral·lel, un dels meus viatges pendents -que tampoc és que en tingui molts a l'agenda- és descobrir i gaudir de les Illes Fèroe. Crec que me'n vaig enamorar platònicament quan Espanya s'hi va enfrontar en un partit classificatori pel Mundial de França '98; els espanyols, entrenats per Javier Clemente, van golejar els feroesos per 2 a 6 -més sorprenent el '2' local que no pas el '6' visitant. I recordo que el camp, a Toftír, estava enganxat, literalment, al mar. Vaja, que en més d'una ocasió -estrany per un equip de Clemente- la pilota va acabar flotant per l'Atlàntic. Mesos després, les Fèroe retornaven la visita, a Gijón, on hi perdrien per 3-1. Curiosament, recordo -i si no és cert, m'agrada autoenganyar-me- que José Ángel de Lacasa va mostrar-se més eufòric narrant el gol feroès que no pas els tres de la Furia.

Situats els antecedents, i amb l'afegit de motius personals que ara no vénen al cas, l'Andorra-Illes Fèroe, oficial, a més, era EL partit. Per a mi, almenys. Com em feia notar l'amic Albert Costa, a més, coincidia mig any després de posar punt i final al Blog de l'Hospi. Molt de temps després, tan inesperadament com natural, vaig tornar a sentir aquell cuquet, aquells nervis, aquella emoció incontrolable per un partit de futbol. Havíem quedat a les 8 del matí per sortir cap a Andorra la Vella; vaig dormir quatre hores, de dues a sis del matí, i recordo que, mínim, vaig desvetllar-me tres vegades. Res sorprenent en un ésser mentalment perdut com jo. En ruta, acompanyats de tres bons amics -tot i la seva orientació futbolística- com són el Bernat Monzó, el Jordi Mèlich i l'Òscar Milla, vam dissenyar una ruta prèvia de camps de la Catalunya interior abans de dinar al millor i pitjor, en l'únic, restaurant d'Alàs.

La neu vesteix el camp del Vilanova de l'Aguda
I de camí, una convidada inesperada, la neu. La vigília, ja els havia comentat que una de les meves fantasies futbolístiques era la de veure un partit amb neu. Que si tot quadrava i aquell partit era l'Andorra-Illes Fèroe, no seria estranya que se m'escapés alguna llàgrima. Doncs ben aviat, ja pujant les rampes del Bruc, el paisatge es tornava blanc i els camps, per contagi, també. Amb la resistència d'Esparreguera, els terrenys de joc de l'Òdena, el Jorba i el Calaf ja vestien nevosos. Després d'un esmorzar suau, amb orella, morro, mongetes amb botifarra, callos, vi negre i gasosa, repreníem el viatge amb pas per Torà, Guissona, Vilanova de l'Aguda, Ponts, Oliana, Coll de Nargó, Organyà i la Seu d'Urgell abans de fer l'aturada tècnicogastronòmica a Alàs. Pel camí, el rastre de quatre tarats que es dedicaven a trobar la porta d'accés a camps de regional, tancats, plens de neu, amb temperatures que voltaven els zero graus. Aquella sensació de bogeria però de fer, en el fons, el que et rota. I desgraciadament no hi estem massa acostumats.

Dinar o esmorzar? En aquest blog, opteu sempre per l'opció B. Massa poc per un dinar
Després d'un dinar a l'alçada de les circumstàncies (Hostal Dolcet, us la recomano), quedaven 30 minuts de peregrinació cap al País dels Pirineus. Cada cartell d'Andorra era una acceleració sobtada dins el meu organisme. Aquella sensació de fer el teu somni realitat, igual que el dia que li vaig poder fer una pregunta a John Clarkson, més o menys. Va ser entrar a Andorra i la pluja que havia caigut fins aleshores va convertir-se en neu. Èpica màxima. Passaven els minuts, trobàvem aparcament -tirada, la zona blava a Andorra la Vella- i els flocs queien amb més intensitat sobre la capital andorrana. De lluny, ja havíem vist els moderns focus de l'Estadi Nacional encesos. Una marxa més pel cor. Cada cop més a tocar. Això, després d'haver passat per Aixovall, els nous camps de la Borda Mateu i el vell, el sempre mític Comunal (queda pendent una entrada futura en aquest blog). A l'horitzó, sota la neu i els 0 graus, novament els focus, la seu de la Radio i Televisió d'Andorra (#Saludos Marta Roure, Marian Van de Wal, Jenny, Anonymous, Gisela i Susanne Georgi) i la bandera feroesa onejant al ritme del vent de la vall del Valira. Vaja, que era per buscar un parell de kleenex i buidar tensions al bany més proper. Figuradament, però els que em coneixeu sabeu que no exagero massa.

Plànol, equips entrenant, focus encesos, neu sobre l'Estadi Nacional. Sense paraules.
Ja en l'hora prèvia de partit, els stewards ens avisaven que no podíem introduir el paraigua dins el camp. Més èpica. Al seu torn, ens repartien una cartolina que faria les funcions d'aplaudidor. Pintava a vespre d'ambientàs inesperat. I aixó va ser. Accés pel gol nord, escales amunt i visió bucòlica amb tots dos conjunts escalfant sobre la gespa artificial de l'Estadi Nacional, la música sonant i el cor bategant de l'emoció. I els ulls, la veritat, lleugerament humit. Hi érem. Hi era. A partir d'aleshores, gairebé tot em resbalaria. Com si havia de veure el partit dempeus, sense coberta i amb màniga curta. I què? Més enllà de la mística del partit entre les seleccions 200 i 82 (com han millorat les Fèroe, en part gràcies a la Grècia de Ranieri i a aquell 0-1 d'Atenes fa no massa), esportivament Andorra tenia una oportunitat única per tornar a guanyar un duel oficial tretze anys després o, si més no, sumar un punt després del 0-0 contra Finlàndia al Comunal al 2005. En aquell partit, el porter andorrà era Koldo Álvarez de Eulate, ara seleccionador i que sortia al PC Fútbol amb l'Andorra, quan aquests eren a Segona B, i Ildefons Lima, actual capità -centenari- amb la tricolor i germà de Toni Lima, exjugador de l'Hospi 1991-92 i 1999-2000. Sobre la gespa, amb el 3 i al mig del camp, Marc Vales, actual jugador del Seinajoki finlandès i al qual una greu lesió li va impedir brillar l'any passat al Centre d'Esports l'Hospitalet.

Tu himno me suena
Dades a banda, l'emoció es va percebre al camp de la Baixada del Molí des que totes dues seleccions van saltar al camp abans de posar per escoltar els himnes -veure vídeo- (com recorda el Gran Carlemany andorrà a la Marsellesa francesa, en les seves primeres notes!). Formalismes a banda, i un cop realitzat el sorteig de camps amb l'àrbitre bosnià. el partit arrencava a tres graus negatius segons el mòbil (sort que hi havia wifi, al camp), amb algun floc de neu i força respecte entre tots dos equips. La por de deixar escapar una oportunitat única va fer que les ocasions brillessin per la seva absència. Tampoc hi entenc, de futbol internacional (ni de nacional, vaja), però va fer l'efecte que les Fèroe no van estar del tot encertades, especialment en el capítol defensiu. A dalt, poca més enllà d'un coast-to-coast d'Edmundsson, protagonista del partit. El feroès va veure una groga injusta després de rebre una cop de colze, va passar gairebé deu minuts de rellotge a la banda sense samarreta ni pantalons, sota zero i va acabar lluint una pinta estrambòtica amb un paper mal posat al nas per evitar que la sang arribés al riu. Al segon temps, qui hauria d'haver anat a parar al riu hauria d'haver estat el mateix Edmundsson, que es va deixar en una de les pitjors interpretacions de la història. Amb vint minuts per davant, i els crits de "burro, burro" a l'Estadi (ni que fos el Collao!), Andorra va fer una passa endavant.

El tram final va ser un setge absolut de la tricolor
Els de Koldo no van saber treure profit de les accions a pilota aturada, nombrosos córners, alguna falta lateral i una de llunyana que va passejar-se per l'àrea feroesa sense que ni Lima, ni Vales, ni aquella caixera del Pyrenees que parla portuguès l'encertessin a clavar-la dins la porteria de Gunnar Nielsen. De fet, el drama hagués pogut ser important si ja en ple temps d'afegit, Hansson hagués afinat el seu punt de mira en una rematada de cap, franca, que marxaria per sobre de la porteria de Gomes. Amb l'ensurt superat, l'àrbitre assenyalaria la fi del partit. Un 0-0 que premiava la millora d'Andorra amb el primer punt oficial des de 2005, un punt amb un toc agredolç, tal com reconeixeria minuts després Koldo Álvarez en roda de premsa. Tot i això, els jugadors van celebrar la fita amb la parròquia andorrana, i amb nosaltres, que vam aguantar a la graderia, després de cridar, animar i insultar els àrbitres i els rivals (#Saludos Jordi Gastó). Gairebé a tocar de les vuit del vespre i amb la sensació del deure complet. D'haver tornat a ser nen durant unes hores. Igual que aquells moments en què voldríem no saber qui són els Reis per tornar a viure una nit màgica plena d'innocència, durant unes hores vam retrobar sensacions i emocions amb un partit de futbol, allunyat dels interessos que el podreixen per dins.

Un punt pot semblar poc. O pot ser el punt d'inflexió necessari per seguir creixent.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Aúpa Benidorm

Benidorm Club de Fútbol 1964-2017. Així podrà resar la làpida que enterrés, per sempre, un històric del futbol mediterrani. Ahir dijous, tal com van publicar diversos mitjans, el Butlletí Oficial de l'Estat va publicar l'extinció del club, tal com ja va indicar el Jutjat Mercantil número 1 d'Alacant el passat 9 de març. És el final, ara sí definitiu, d'una entitat que va tenir un pas important per la categoria de bronze del futbol espanyol, amb 19 temporades a Segona Divisió B d'ençà que hi debutés el curs 1987-1988 amb quatre descensos intermitjos abans del darrer, cruel, en una eliminatòria de permanència contra el Betis B, la primavera de 2011. El curs 2010-2011 va ser, de fet, l'últim en què el Benidorm Club de Fútbol va competir oficialment, ja que el deute que acumulava en aquell moment, unit al descens a Tercera Divisió, va ser una llosa massa pesada per al club de la Marina Baixa, un dels diversos damnificats de la metàstasi de la bombolla immobiliària…

#2 | Estadi Municipal d'Olot - Olot

Evidentment, per molt freak que servidor pugui arribar a ser, anar a la Garrotxa només per veure un Joanetes CF - Atlètic Club Banyoles no era l'objectiu de l'escapada; estic malament, cert, però tampoc tant. En realitat l'excusa del viatge era 'debutar' en un camp mític del futbol català, un féu amb encant com és l'Estadi Municipal d'Olot i, de pas, veure in situ les evolucions d'un dels equips de moda del futbol català 2012-2013, una UE Olot que sota les ordres d'Àlex Terma és líder destacat del grup 5 de Tercera Divisió i avantatja ja en set punts els seus immediats perseguidors, Europa i Cornellà. Si Joanetes era el recurs per obrir l'estómac i l'Olot-Pobla de Mafumet el plat definitiu per tancar-lo, era evident que no podíem deixar-nos caure per la Garrotxa sense tastar la seva cuina, l'anomenada cuina volcànica.
Després del partit a Verntallat, cotxe cap al sud, només cinc quilòmetres per arribar a Hostalets d'en Bas, una de l…