Ves al contingut principal

Un retorn diferent


Com bé sabeu, fa una mica més de mig any que vaig decidir posar punt i a part al Blog de l'Hospi, una criatura esbojarrada que va tenir set anys i escaig de vida abans que diferents circumstàncies, més alienes que no pas pròpies -ai, els deserts- em fessin veure que era hora d'aparcar-ho i de viure i noves emocions i experiències. Fins ara, la decisió s'ha demostrat correcta, però la desconnexió del món del futbol és inevitable; hi ha cops en què un vol opinar o escriure i no en té prou amb un parell de tuits per expressar-ho. Vaja, que ve de gust escriure, de tant en tant, sense l'obligació de l'actualitat, ni aquella sensació d'estar fent tasques a deshores, d'estar pendent dels fitxatges, de la gent que afusella informacions o d'haver de fer el joc a personatges més preocupats de posicionar-se de cara al seu interès que no pas de cercar el bé comú. L'excusa, al final, ha estat recuperar, redissenyar i actualitzar "The Catalan Groundhopper", un espai que va néixer a finals de 2012 amb una vocació d'explicar una versió més lúdica i desenfadada del món del futbol. I aquesta serà la intenció: explicar coses, vivències personals, actuals i del passat, al voltant d'un partit de qualsevol categoria. O de la visita a un camp de futbol. O què coi, si algun dia hem de rajar (poques carícies públiques em veureu), rajarem, del que calgui i de qui calgui. Fins i tot de Susana Díaz o de Master Chef. La intenció, com sempre, la de gaudir del futbol... o del que en queda. Recuperar sensacions des de l'emoció i l'ànima, des de la sinceritat i allunyat d'aquella fastigosa obligació de mesurar les paraules per no ofendre els qui de seguida despengen el telèfon quan se senten atacats. En resum, reviure i tornar a gaudir del futbol de veritat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Aterratge d'emergència

Res pitjor que quan algú es creu Superman, pensa que pot pilotar qualsevol avió i, per acabar-ho d’adobar, s’envolta d’una tripulació poc recomanable. El resultat, cantat, un aterratge d’emergència en un aeroport, la Tercera Divisió, que no estava previst trepitjar. Però la maldestria del pilot, la poca benzina després de molts quilòmetres en reserva i un passatge descompensat, desencantat del tracte fred i distant de la cabin crew, feia preveure un final així. Ja veurem si hi ha víctimes o damnificats, perquè això és el Centre d’Esports l’Hospitalet i les catifes només es fan servir per rebre botxins o per tapar la merda que des de fa temps put al carrer de la Feixa Llarga s/n.
Ahir a València –un altre cop el filial che, com l’any 2003 però a l’Estadi-, l’Hospi va posar fi a 7 temporades consecutives a la categoria bronze del futbol espanyol, la Segona Divisió B, la categoria fetitxe dels riberencs. Ho va fer amb un partit caòtic i de més a menys, fidel reflex d’una temporada per (…

Via a la Via de Cintura

He sentit a dir que hi ha gent a qui li costa més del compte. Parlo de fer de ventre lluny de casa, evidentment. El canvi d'escenari, passar a un entorn diferent i poc habitual, provoca un cert estrès. No sé si és una qüestió més mental que física, però el cert és que molta gent celebra la comoditat que aporta, també en aquest sentit, tornar a casa. Perquè la seguretat i la confiança que atorga sentir-nos amos de l'entorn és bàsica, mà de sant.
Tornar a casa és, precisament, el que té més a prop l'Atlètic Balears d'ençà que la reunió que ahir dijous van tenir l'alcalde de Palma, Antoni Noguera, amb el propietari de l'entitat blanc-i-blava, Ingo Volkmann, fos profitosa pels interessos balearicos, que veuen com la possibilitat de recuperar l'Estadi Balear podria fer-se realitat en qüestió de mesos, fins i tot abans d'acabar la temporada en curs. D'aquesta manera l'afició de l'Atlètic posaria fi a un quinquenni de trànsit per un desert que l&#…

Pujant a la Font del Gos

Hi ha moltes maneres de fer el turista: hi ha qui viatja per veure paisatges diferents, hi ha qui ho fa per veure esglésies, hi ha qui ho fa per una qüestió gastronòmica i, fins i tot, hi ha qui ho fa per follar –no entrem en qüestions econòmiques-. De fet, n’hi ha alguns que barregem (algunes d’) aquestes coses i hi afegim els camps de futbol, de vegades de forma compulsiva, com qui no pot tornar de Palma sense un parell d’ensaïmades que acabes situant al compartiment superior de l’avió. 
I tot fent inventari, i gaudint com un marrà al fang cada cop que viatjo i descobreixo un nou estadi o camp de futbol, t’adones que ben a la vora de casa hi ha terrenys de joc que paguen la pena visitar, bé per l’indret en què estan situats, per la història que amaguen, per detalls que només els Groundhoppers, els malalts del futbol modest, considerem oportú apreciar. En aquesta línia, servidor va detectar fa uns dies que a la ciutat de Barcelona hi ha més d’una cinquantena de camps de futbol, la m…