Aterratge d'emergència

Res pitjor que quan algú es creu Superman, pensa que pot pilotar qualsevol avió i, per acabar-ho d’adobar, s’envolta d’una tripulació poc recomanable. El resultat, cantat, un aterratge d’emergència en un aeroport, la Tercera Divisió, que no estava previst trepitjar. Però la maldestria del pilot, la poca benzina després de molts quilòmetres en reserva i un passatge descompensat, desencantat del tracte fred i distant de la cabin crew, feia preveure un final així. Ja veurem si hi ha víctimes o damnificats, perquè això és el Centre d’Esports l’Hospitalet i les catifes només es fan servir per rebre botxins o per tapar la merda que des de fa temps put al carrer de la Feixa Llarga s/n.

Ahir a València –un altre cop el filial che, com l’any 2003 però a l’Estadi-, l’Hospi va posar fi a 7 temporades consecutives a la categoria bronze del futbol espanyol, la Segona Divisió B, la categoria fetitxe dels riberencs. Ho va fer amb un partit caòtic i de més a menys, fidel reflex d’una temporada per (no) oblidar, en què han passat massa coses, sovint incomprensiblement permeses pels que si se suposa han de prendre les regnes d’un cavall desbocat des de fa massa anys. Hem baixat en la nostra 30a temporada a Segona B, en l’any del nostre 60è aniversari. Ens agrada el drama, i si dijous Estònia va perdre la seva Verona a Eurovisió nosaltres vam perdre la “nostra” categoria. Poc més, crec, perquè moltes altres coses s’han anat perdent pel camí fins al punt, digueu-me agosarat, que arribo a pensar si un descens de categoria és el millor que ens ha pogut passar. Tanmateix, tinc els meus dubtes que, com a entitat sapiguem aprofitar aquest desgradable desenllaç. O pitjor encara, que ni tan sols el vulguem aprofitar.

La temporada 2016-2017 ha estat un #noespodiasaber de manual. Podríem situar l’origen en el procés electoral, per fer-ho més curt, però el cert és que la decadència per la qual transita l’Hospi és un treball de precisió gairebé suïssa i que obeeix a l’herència. Quina? Ah, amics. Que ningú hagi assumit responsabilitats de la situació institucional de l’Hospi no és casual. Ni assumit ni exigit. Catifa. Que alguns membres de l’actual Junta Directiva ja ho fossin amb Antonio Castellano –abans, també, amb Miguel García-, o que l’actual president fos assessor (?) del club no fa massa els converteix, si no en culpables, sí en còmplices o en elements connivents de la situació actual. De aquellos barros estos lodos, que diuen en castellà. Davant l’amenaça de la irrupció de Francisco Macanaz com a candidat a la presidència, la vella guàrdia va fer la força i moviments necessaris per assegurar-se la jugada. No fos cas.

Total, que Santiago Ballesté va erigir-se com a president de l’Hospi a mitjan juny i va tenir la brillant idea d’envoltar-se d’alguns elements que s’han demostrar poc recomanables en qüestió de poc temps. Parèntesi: quina gràcia fan ara aquelles paraules de Ballesté, el mes de setembre, en què (ens) criticava els “desestabilitzadors” que com que el “capítol esportiu ja estava resolt” buscaven excuses per seguir fent mal. Sí senyor, ara sí que està resolt. Total, que Ballesté va tenir la brillant idea de recuperar Carlos Torres sota el nom de la lleialtat i de l’amistat. Va pensar que Biel Cerdà, personatge estimadíssim a Mallorca, era la persona ideal per ser el responsable esportiu de l’Hospi. Un tio que no en té ni idea, de futbol (de Segona B). Amb ell arribaria el fidel escuder Jonathan Risueño, a qui se li ha de reconèixer el mèrit d’embrutar la imatge esportiva d’un Hospi que, una altra cosa no, però havia sabut treballar el capítol tècnic amb elegància i criteri. Amb unes formes adequades.

Ja es va encarregar Risueño, abans fins i tot de ser presentat, d’aplanar el camí –trucada i reunió amb un servidor- per justificar el que després aniria passant i presentat Biel Cerdà com a poc menys que un salvador de la pàtria. Tres mesos després, l’empresari mallorquí ja era història a l’Hospi sense que ningú digués ni ase ni bèstia. A banda de Cerdà i Risueño, un altre assessor, el representant Màgic Díaz, de qui les males llengües diuen que és qui realment remena les cireres a Can Hospi. Jo no m’ho crec perquè si alguna cosa hi ha en aquest club és sinceritat i transparència, com ja s’ha demostrat aquest any. Un batibull de noms i càrrecs que han dissenyat una plantilla que s’ha demostrat eficient sota l’excusa –sí, excusa- del pressupost més baix de tota la història del món mundial a Segona B. Ja! Que també resulta curiós que amb una situació tan precària com la que se suposa que travessa el Centre d’Esports l’Hospitalet la solució sigui portar un secretari tècnic que no coneix el futbol català, un tècnic gallec sense experiència al futbol català i un 75% de futbolistes foranis que en algun lloc hauran de viure. Uns cracks dels business, aparentment.

Aquells que es vanagloriaven a Vila-real, el passat mes de juliol, de portar jugadors de Tercera “regalats” mesos després, quan les coses no anaven tan bé, utilitzaven els sous com a excusa. #Noespodiasaber. Vila-real, un partit fora de lloc en què vam veure el millor Hospi de la temporada. Amb criteri, una qualitat que enguany ha brillat per la seva absència. Potser, fins que Ismael García va començar de deixar de tenir poder de decisió en el dia a dia. Perquè més enllà d’estils, amb el tècnic gallec l’Hospi va tenir un estil reconeixible, allunyat de l’anarquia sota de la direcció dels “3 Jotas”, aka Jonathan Risueño, Jordi Gibert i Jordi Canals. Per cert, si ens estàs llegint, Jonathan: enhorabona per haver sumat un punt més que Ismael García en la mateixa franja de partits; 12 punts en 13 partits. Grande! “Y la culpa era de Paco”.

Al final, al futbol, la sort és un factor relatiu que la majoria utilitzen com a excusa sense oblidar que, sovint, és conseqüència de fer les coses bé o malament. Som humans i podem fallar perquè no podem controlar-ho tot. En aquest sentit, a alguns jugadors se’ls ha d’agrair l’esforç i el compromís durant tot l’any, amb errades i encerts, però amb el cap alt. Dani Fernández, sense anar més lluny, ha donat valor al braçalet de capità amb una actitud excel·lent, exercint com a capità, deixant-se l’ànima fins el darrer alè a Mestalla i demostrant, un cop més, que més enllà de guanyar, d’empatar o de perdre, l’actitud i el compromís, la imatge i la honestedat són innegociables. I això és el que alguns jugadors i bona part del cos tècnic i la Junta Directiva han passat per alt. I això és el que, per sobre d’un descens, fa mal.

No cal abundar massa més en el vodevil a la banqueta de Can Hospi aquest curs, una bomba de rellotgeria que ens ha acabat explotant en tota la cara en forma de descens però, sobretot, en forma de descrèdit davant de tot el futbol espanyol, amb formes més dignes d’un equip de lliga d’empreses que no pas d’un història de la Segona Divisió B espanyola. Respectar-ho sí que hauria estat defensar, sentir i entendre la franja, i no humiliar-la per estar en un lloc. Alguns s’han deixat la dignitat pel camí, bé sigui callant, acotant el cap, cedint carnets, fent d’actors d’un autèntic paripé. I tot i que no ho esperava, hagués estat bo que els futbolistes hi haguessin dit la seva –com per exemple van fer els futbolistes de la Montañesa davant del vergonyant acomiadament d’Antonio Escudero-. 

Entenc que mossegar la mà que et paga, al futbol, no és gens habitual, però els jugadors no són conscients que, al cap i a la fi, ells han acabat com a damnificats per culpa dels capricis d’alguns que han confós un club històric amb un revival del PC Fútbol. I espero i desitjo que, pel bé de l’Hospi, la neteja sigui de les que fan època i que els culpables de la situació esportiva facin les maletes. Si ho volen, no cal que deixin ni un trist post-it. Que marxin i que no tornin. Que no tornin a avergonyir 60 anys d’història amb els seus capricis i les seves mentides. A la vida, no tot s’hi val. I al futbol, també vida, tampoc.

Aquest descrèdit és la derrota real, el marcador que caldrà remuntar al llarg dels propers mesos i temporades, i no pas un descens de categoria que no és res més que la conseqüència de tantes i tantes coses mal fetes. El futbol viu massa pendent de la immediatesa del resultat, de la necessitat de traduir i etiquetar tot el que passa. S’obvia el trànsit, s’oblida el procés i s’abandona la necessitat d’edificar projectes que no depenguin del capítol esportiu. Ven massa el titular fàcil, aquella temptació d’aplacar els ànims amb motos de segona mà que el temps demostra que no funcionen. I mira que de casos semblants, al futbol, n’hem vist milers. Però l’ésser humà no n’aprèn. No aprèn a deslliurar-se de la síndrome d’Estocolm lligada a un presumpte èxit que, resumit, passa pel fet que l’esfèrica creui –o no-, la línia de gol. I un projecte no pot ser així de fràgil, no pot dependre d’aquest fet. Igual que una relació no pot dependre de si un regal d’aniversari és més o menys car. El dia a dia és que ha de solidificar una idea... quan aquesta existeix.

I aquest serà el nostre ascens: ser capaços d’entendre que el camí pel qual l’Hospi transita des de fa temps no és el correcte. Que d’ànimes caritatives, al futbol, n’hi ha de ben poques. Que quan algú que es presenta com a salvador, tot arribant del no res, més val desconfiar; culpable fins que no es demostri el contrari. A la llotja, i també a la gespa, una realitat diferent de la de la graderia. De la del córner d’ahir a Mestalla. De la realitat dels 38 graus de Sangonera l’any 2005, de la realitat de l’autocar a Burgos, de la realitat dels 300 euros d’un viatge a Tenerife. D’una realitat gairebé cega, lligada a una franja, sigui quina sigui la categoria. Sigui ahir al Camp de Mestalla o l’any vinent a Horta o a Sants. Nosaltres sí.