Ves al contingut principal

Via a la Via de Cintura

He sentit a dir que hi ha gent a qui li costa més del compte. Parlo de fer de ventre lluny de casa, evidentment. El canvi d'escenari, passar a un entorn diferent i poc habitual, provoca un cert estrès. No sé si és una qüestió més mental que física, però el cert és que molta gent celebra la comoditat que aporta, també en aquest sentit, tornar a casa. Perquè la seguretat i la confiança que atorga sentir-nos amos de l'entorn és bàsica, mà de sant.

Tornar a casa és, precisament, el que té més a prop l'Atlètic Balears d'ençà que la reunió que ahir dijous van tenir l'alcalde de Palma, Antoni Noguera, amb el propietari de l'entitat blanc-i-blava, Ingo Volkmann, fos profitosa pels interessos balearicos, que veuen com la possibilitat de recuperar l'Estadi Balear podria fer-se realitat en qüestió de mesos, fins i tot abans d'acabar la temporada en curs. D'aquesta manera l'afició de l'Atlètic posaria fi a un quinquenni de trànsit per un desert que l'ha portat a acollir els seus partits a l'actual feu de Son Malferit, durant un any a Magaluf i que, fins i tot, s'arribés a suggerir la possibilitat de jugar com a local a Inca, sobretot si l'equip hagués assolit un ascens a Segona Divisió que fa anys que es persegueix.


I és que tot i haver militat durant quatre temporades a la categoria de plata del futbol espanyol (dos anys a l'inici dels 50 i dos més a l'inici dels 60), potser l'Atlètic Balears passa per la seva època més regular a nivell esportiu, arran de l'ascens a Tudela (maig de 2010) i de l'entrada de capital extern, bé fos en l'etapa de la presidència de Fernando Crespí o ara amb l'arribada dels alemanys, encapçalats per Volkmann, el president que s'estima més veure els partits a la graderia que no pas a la llotja (des d'aquí, a favor d'aquesta decisió). Entre les dues etapes, moments de dubtes coincidint justament amb el comiat d'un Estadi Balear en ruïnes (2013) que va fer trontollar el futur d'una entitat que enguany ha celebrat el 75è aniversari. Aquell estiu van ser els de casa, els mallorquins, els qui van il·luminar l'horitzó de l'Atlètic i, de la mà de Nico López, van il·lusionar l'afició balearica amb una temporada de final amarg a l'exili de Magaluf.

Era l'any I D.V.C (després de la Via de Cintura). L'Estadi Balear passava, durant uns anys, a ser història. Inaugurat el maig de 1960 i successor de Son Canals, el temple balearico havia viscut l'última presència de l'entitat a Segona Divisió (1961-1963), quatre cursos a Segona B en dues etapes (als 70 i als 80) i el tocar fons a Preferent. Pel mig, playoffs en què l'Atlètic s'enquadrava amb equips murcians, valencians i catalans per no acabar pujant mai: fins a 11 fases d'ascens va disputar entre 1991 i 2002, amb quatre campionats de Lliga inclosos: Roldán, València B, Sabadell, Barcelona C, Múrcia, Novelda, Benidorm, Lorca, Mataró, Onda i Reus van guanyar la partida a l'Atlètic en cadascuna de les lliguetes. De fet, l'Atlètic mai va arribar a l'última jornada amb opcions d'ascens, factor que el va convertir, juntament amb la Peña Sport, en "aquell equip que mai pujava als playoffs". L'inici del nou mil·leni no va ser fàcil, ja que després del campionat de 2002 l'Atlètic va completar dues temporades de mitja taula abans de descendir a Preferent. El curs 2005-2006, equips modestos com el Patronato, el Son Ferrer, el Ferriolense B o el Pla de Na Tesa van passar per un Estadi Balear que va viure un ant d'inflexió: L'Atlètic només va perdre a casa contra el Badia (fora va fer-ho a Selva i a Andratx) i va fer campió amb 22 punts d'avantatge sobre l'Alcúdia, subcampió. Després de quedar sisè en el retorn a Tercera, la temporada 2007-2008 els balearicos van aconseguir el seu desè campionat de Tercera Divisió i van retornar 18 anys després a Segona B. Ho feien un 15 de juny de 2008, en un Estadi Balear que fregava el ple com feia anys que no ho vivia; davant el Gernika, l'Atlètic va haver d'esperar al segon temps de la pròrroga per encarrilar i sentenciar l'ascens.


L'alegria va durar un any, en un curs caòtic a Segona B, però la llavor semblava plantada i el curs 2009-2010 els balearicos tornaven a guanyar la lliga i, dues setmanes després, ascendien a Tudela de la mà d'Ángel Pedraza. Des d'aleshores l'Atlètic Balears ha militat sempre a la categoria de bronze del futbol espanyol -l'actual sèrie de vuit anys consecutius és la més gran en la història del club- i ha disputat dues fases d'ascens (2012 i 2017) amb Mirandés, Lugo i Albacete com a botxins (tots tres ascendirien aquells anys). Vuit anys en què l'Atlètic Balears ha alternat tres cursos a l'Estadi Balear, amb l'exili a la moqueta de Magaluf i els tres cursos i escaig que acumula a Son Malferit, remodelat per a l'ocasió però que s'ha quedat petit en ocasions especials, com ara en el playoff contra l'Albacete o fa sis dies contra el Mallorca. Després de l'acord de dijous, però, sembla que el somni de tornar a casa restarà més a prop.


Tornar a casa, fer-ho a un estadi que rebrà un rentat de cara important i necessari, però mantenir l'essència d'un feu amb magnetisme, capaç de fer trontollar la vella tribuna que dona a la Via de Cintura amb aquells crits de "AT-LÈ-TIC, AT-LÈ-TIC" que els visitants hem hagut de patir (i en el fons, gaudir) en més d'una ocasió. He tingut la sort de veure-hi tres partits, sempre amb l'Hospi com a protagonista visitant; van ser tres partits vibrants en què més enllà de la pressió ambiental i de la passió que emanava de la parròquia balearica, vaig disfrutar de valent. D'aquells camps que et posen catxondo visitar, ja sabeu. De records en aquests tres anys n'hi ha molts, començant per l'entrepà de sobrassada (#noespodiasaber) coenta que em vaig apretar en la meva primera visita, el dia abans del partit de Lliga 2010-2011. Un passeig d'inspecció per descobrir aquella tanca de pedra baixeta que delimitava les grades de pedra del terreny de joc, les petites llotges nominals a segon nivell de la tribuna, el marcador manual en un córner del gol nord, la sala de premsa amb taula de reunió de junta dins les oficines. I l'endemà, un partit dantesc que l'Hospi va perdre després de fer un partit més que notable, amb l'expulsió del porter Matías Garavano, el debut del porter juvenil Ángel i l'aturada d'un penal en la seva primera intervenció. I acte seguit, un apassionat aficionat local cridant-nos a cau d'orella a l'amic Francesc Aznar i a servidor mentre narràvem el partit per Ràdio l'Hospitalet.


Però l'Estadi Balear també és el passadís al campió 2011-2012 que li va fer l'Hospi a l'equip que va dirigir Gustavo Siviero. L'Estadi Balear, aquell maig de 2012, va ser canviar el vol a última hora perquè la RFEF va decidir passar el partit a la tarda i no pas pel matí. Va ser conèixer en Ferreret, la granota / mascota balearica -algun dia hauríem de parlar de les mascotes al futbol, crec-. I sobretot, va ser la decepció de deixar escapar un playoff. De remuntar un 1-0, a manar per 1-2 a instants del final amb Nico Bonis lesionat i veure com Dani, aquell davanter ex del Betis i del Cádiz, tindria una de les seves poques accions destacables per robar a l'Hospi de Vinyals la condició de dependre d'ell mateix en l'última jornada. Tres setmanes més tard, l'Estadi Balear també va ser un ple a les 10:30 del matí després que la RFEF imposés aquell horari per rebre el Mirandés; va ser l'emoció del gol de Brayan Angulo per igualar l'eliminatòria i la decepció arran de l'expulsió de Mantovani, el gol de penal de Pablo Infante i la cirereta amb el gol en pròpia porta de David Sánchez. Va ser, també, el voler i no poder contra el Lugo catorze dies més tard.


I l'any 2013 l'Estadi Balear va ser, novament, drama. En un any convuls amb fitxatges a mansalva (a l'estiu i a l'hivern), amb el relleu a la banqueta (va marxar Pep Samsó i va entrar-hi Chichi Soler) i una nova visita riberenca resolta amb misteri i èpica, amb un golàs de Xavi Molina, un penal fallat per Cirio a les acaballes i la redempció de l'actual davanter de l'Ibiza al minut 90 i la celebració plena de ràbia amb Iván Hammouch. De fet, potser tinc idealitzada Mallorca o, almenys, les visites a l'Atlètic. Potser per aquests desenllaços apassionats i que més enllà d'afavorir-te o perjudicar-te, acaben envoltant al futbol d'aquesta mística i sentiment necessaris per donar més corda. I per aprendre que l'eufòria, amb respecte, es tolera. Que la passió i la tensió no estan renyides amb l'educació. De cap altre manera ni servidor ni Miguel García, aleshores (2014) president de l'Hospi, hauríem sortit vius de Magaluf després de la celebració que ens vam marcar a la gespa, ell al córner i servidor a la línia de fons, amb el mític gol de Valentín a centrada de Peque. L'Hospi se situava en zona de playoff el dia que l'Atlètic perdia el primer partit a casa en tot el curs, després de 17 duels invicte. Lluny de cap signe negatiu, jugadors (enorme plantilla amb Joan Vich, Xisco Hernández, Xavi Ginard o Florin Andone) i tècnics (sí, el Nico López encara em deu un cardinal) van encaixar amb elegància i esportivitat la nostra eufòria.


Son Malferit no ha estat el mateix. Potser perquè l'Atlètic Balears ha passat per un procés de migració física i emocional amb l'arribada de la nova propietat i perquè esportivament, l'equip no ha respost com s'esperava fins l'última temporada (amb l'excepció de la Copa Federació 15-16), amb la consecució del playoff amb la remuntada protagonitzada sota la batuta de Josico. Durant aquests anys, Son Malferit ha estat la tempesta de setembre de 2015 amb els paraigües esgotats al bar i servidor mig ofegat i amb la càmera fora de servei. Va ser els dos punts perduts en l'afegit amb Cifuentes a la banqueta. I sobretot, han estat anys de germanització, de porters gegants, de #SíSeZiege i d'Orgull ATB. D'algunes decisions complicades d'entendre amb Nico López o amb Gustavo Siviero, però alhora de recuperació de sensacions, d'il·lusió contra el Toledo o l'Albacete i de rivalitat amb el Mallorca. De moments millors o pitjors que ha tocat viure fora de casa. Afortunadament, la penitència haurà de durar pocs mesos més. Tocara estrènyer el cinturó per tornar a la Via de Cintura. Només uns mesos més.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Aterratge d'emergència

Res pitjor que quan algú es creu Superman, pensa que pot pilotar qualsevol avió i, per acabar-ho d’adobar, s’envolta d’una tripulació poc recomanable. El resultat, cantat, un aterratge d’emergència en un aeroport, la Tercera Divisió, que no estava previst trepitjar. Però la maldestria del pilot, la poca benzina després de molts quilòmetres en reserva i un passatge descompensat, desencantat del tracte fred i distant de la cabin crew, feia preveure un final així. Ja veurem si hi ha víctimes o damnificats, perquè això és el Centre d’Esports l’Hospitalet i les catifes només es fan servir per rebre botxins o per tapar la merda que des de fa temps put al carrer de la Feixa Llarga s/n.
Ahir a València –un altre cop el filial che, com l’any 2003 però a l’Estadi-, l’Hospi va posar fi a 7 temporades consecutives a la categoria bronze del futbol espanyol, la Segona Divisió B, la categoria fetitxe dels riberencs. Ho va fer amb un partit caòtic i de més a menys, fidel reflex d’una temporada per (…

Pujant a la Font del Gos

Hi ha moltes maneres de fer el turista: hi ha qui viatja per veure paisatges diferents, hi ha qui ho fa per veure esglésies, hi ha qui ho fa per una qüestió gastronòmica i, fins i tot, hi ha qui ho fa per follar –no entrem en qüestions econòmiques-. De fet, n’hi ha alguns que barregem (algunes d’) aquestes coses i hi afegim els camps de futbol, de vegades de forma compulsiva, com qui no pot tornar de Palma sense un parell d’ensaïmades que acabes situant al compartiment superior de l’avió. 
I tot fent inventari, i gaudint com un marrà al fang cada cop que viatjo i descobreixo un nou estadi o camp de futbol, t’adones que ben a la vora de casa hi ha terrenys de joc que paguen la pena visitar, bé per l’indret en què estan situats, per la història que amaguen, per detalls que només els Groundhoppers, els malalts del futbol modest, considerem oportú apreciar. En aquesta línia, servidor va detectar fa uns dies que a la ciutat de Barcelona hi ha més d’una cinquantena de camps de futbol, la m…