07860: un diumenge de tardor

07860 - Formentera

26 de novembre de 2006. Set del matí. O més aviat. Servidor és a l’estació de Sants, tot esperant un tren regional amb destinació Lleida, el que va per la costa. 3 hores i pico després, arribo a la meta volant, que no destinació final. Descobreixo, més enllà de l’estació de busos, un club nocturn  amb un cartell on hi diu “Nigth Club”. M’horroritzo. Ho faig fins que pels volts de la 1 del migdia surt l’autobús direcció Barbastre. Hora i escaig després la trepitjo. Hora i mitja després hi jugava l’Hospi. 2-2. Aviat farà onze anys del que objectivament podria qualificar de bogeria futbolística, una bogeria aleshores vinculada inevitablement a una franja i dos colors. La vida passa i et canvia, les persones et fan canviar. I les “persones”, també. N’aprenem (o ho intentem). Però l’essència perdura. I la bogeria és manté intacta. Onze anys després, sense franja com a excusa, vaig fer l’enèsima bogeria, aquest cop amb destinació Formentera.

Llegendes

L’any 2012 la SD Formentera retornava a Tercera Divisió després de 32 anys d’absència, de trànsit i d’oblit per la regional eivissenca amb alguna escapada a Mallorca en forma de playoff de mala resolució. El club havia canviat de feia anys arran de l’arribada de l’aleshores president Felip Portas. Sanejat econòmicament, els formenterers s’havien proposat fer un salt qualitatiu que, a nivell esportiu, es va fer palès amb l’ascens a #3div11. Des d’aquell estiu de 2012 el Formentera va apujar el llistó i va ambicionar més. Molt més. Tant com la Segona Divisió B. Quatre fases d’ascens, amb Lluís Elcacho com a tècnic, sense èxit amb el Cayón, l’Eldense, la Peña Sport, l’Atlético Sanluqueño i el Mar Menor com a botxins. Pel mig, només dues eliminatòries, el curs 13-14, davant la Montañesa i el Villarrobledo. Contra els manxecs és on, potser, va començar a edificar-se l’èpica pitiüsa, la que s’ha guanyat amb el pas de les eliminatòries, els gols tardans i les tandes de penal. A Villarrobledo, quan tot semblava perdut, al minut 94 Néstor Trujillo va erigir-se en heroi i va enviar al fons de la xarxa una pilota que naixia fruit d’un córner que també havia pujar a rematar el porter del Formentera, Marcos Contreras.

L'onze del Formentera

Marcos Contreras Fariñas (Sevilla, 1985) és un dels estandarts de la Societat Deportiva Formentera. El porter andalús va debutar a Segona B la temporada 2010-2011 amb l’Alcalá; l’any següent el viuria a Formentera, a Regional Preferent. Des d’aleshores, Contreras i l’èxit dels illencs han anat de la mà, fins diumenge passat, quan el porter va defensar la porteria dels vermells davant l’Olot. En un esport de mèrits col·lectius, les actuacions de Contreras han contribuït a l’evolució d’un club que, en només sis anys, ha passat de patir per guanyar al camp del Luchador (0-2, 2011-2012) a encadenar tres partits com a local en set dies davant l’Hércules i el Mallorca, en Lliga i l’Athletic Club, a la Copa. En els llibres d’història del Formentera (si és que n’hi ha) es parlarà de les seves aturades, però també de les clàssiques resolucions coperes a les tandes de penals: l’any passat davant Saguntino, La Hoya Lorca i Tudelano, i enguany contra el Tarazona (davant la UD Logroñés van tenir el detall de resoldre l’eliminatòria en temps de pròrroga).

Eivissa enrere, Formentera per davant

Per tot això i per més motius, Formentera era un viatge somiat. Desgraciadament, dues setmanes abans del seu ascens contra l’Alavés B, l’Hospi consumava el seu descens a Tercera Divisió i impedia, doncs, visitar la Pitiüsa del sud amb la franja com a excusa. Al final, però, aprens que si alguna cosa tenen els somnis és que el pitjor que pot passar és que no es facin realitat. Diumenge passat, el somni va deixar de ser-ho. Concretament, a partir de quarts de cinc del matí, quan “Dance Alone” va sonar al despertador del mòbil per arrencar el dia (encara nit). Em fa gràcia quan els rivals es queixaven (i queixen) per haver de viatjar a Formentera i l’odisea que això implica... un cop a l’any. Ells, que ho han de fer cada quinze dies, probablement sí que tindrien motius de queixa. Servidor va mirar d’imaginar-s’ho, però sense la pressió d’haver de batallar sobre la gespa per rascar punts la cosa es viu amb molta més tranquil·litat. Bus nocturn, mitja horeta de metro, espera a l’aeroport, gairebé una hora de vol, bus de l’aeroport cap al centre d’Eivissa i ferri de Trasmapi fins a la Savina, ja a Formentera. Total, 5 hores, de 4:30 a 9:30 per trepitjar la illa del tresor. Però el novembre a Formentera no és l’estiu i l’activitat baixa fins a tal punt que els diumenges, per exemple, no hi ha transport públic. I des del port al camp, segons Google Maps, hi ha 4,9 quilòmetres si resseguim la PM-820, la principal carretera de la illa i que finalitza al Far de la Mola.

Cruïlla de camins. Camí d'un partit #2BG3

Tocava, doncs, estirar les cames –no hi havia ganes de pagar un taxi- i gaudir de la pau i la tranquil·litat que desprèn Formentera un matí de tardor. Amb prou feines vaig creuar-me amb cinc persones al llarg dels gairebé sis quilòmetres que vaig acabar fent per arribar al camp. Més volta del compte per conèixer subtilment l’Estany des Peix i passejar per la pista que voreja un dels marges de l’Estany pudent. Pel camí, sargantanes que sortien amb la llum del sol i alguna ovella despistada que esmorzava en silenci. Tot plegat, pels que som de ciutat, un entorn bucòlic que poc feia presagiar un partit de Segona Divisió B entre dos equips, Formentera i Olot, que amb encert desigual cerquen la permanència després de sengles ascensos el passat 28 de maig.

Panoràmica des de tribuna

Ens situen, ja, al lloc dels fets i objectiu principal del viatge: el camp de futbol. Es troba als afores de Sant Francesc, el nucli més habitat de Formentera amb poc més de 2.000 habitants. A uns 15 minuts del centre de la vila hi ha el Municipal de Sant Francesc, on juga els seus partits la SD Formentera. Amb motiu de l’ascens de categoria, dues grades supletòries completen una tribuna originalment dibuixada per dues petites grades separades per la zona de premsa, amb una cabina per a les ràdios (diumenge hi havia Ràdio Illa, Ràdio Olot i Radio Marca, si no vaig errat) i una terrasseta per les càmeres. Sense estridències, lluny de la mania d'alguns de lluir protocol i parafernàlia absurda per aparentar el que no són. Sota la terrassa, el bar, amb olor de brasa, autèntic, amb cadires i taules just davant, just al mur que separa la graderia del terreny de joc. A la dreta de tribuna, les oficines i els vestidors; al lateral oposat, la zona de banquetes i una pista d’atletisme d’uns 100 metres i quatre carrils. I sí, és un d’aquells camps que amb una mica de destresa et permet veure el partit des de fora, sense pagar. Coses del futbol modest.

Vistes privilegiades

Servidor arribava passat un quart de dotze del matí. Fora el camp, al gol nord, un bon grapat de cotxes aparcats, la majoria amb motius de l’SD. D’un d’ells sortia un home alt, madur, anomenat Guido -alemany, suposo-. Duia una samarreta de l’equip, antiga, amb el dorsal 999 i el seu nom inscrit; dins el camp, s’anava trobant amb coneguts, amics i saludats. I és que tot i la poca presència de públic, vaig marxar amb la impressió que l’aficionat formenterer dibuixa una gran família, intensa, que genera bon rotllo i que no deixa d’animar i empènyer l’equip durant els 90 i escaig minuts que dura el partit. La imatge, des de l’altra banda, la d’un grup d’aficionats heterogenis, de diverses parts del món, amb timbals, i multitud de banderes, com en aquells camps de l’Argentina en què hi ha més pancartes amb noms de ciutats –alguns dels quals, n’estic segur, inventats- que no pas aficionats.

Tota la carn a la graella al bar del camp

S’enfrontaven Formentera i Olot. Els locals buscaven allargar el moment dolç, després d’empatar contra Hércules, Athletic i Mallorca i derrotar el Lleida Esportiu i l’Elche. Els visitants, redreçar el rumb: s’hi estrenava com a tècnic Raúl Garrido, que va presenciar l’escalfament de l’equip des de la banqueta. A la tribuna, bona part de la directiva, amb l’exjugador Abel Solé; també els companys David Planella, narrador dels partits a Ràdio Olot –un altre exemple de bona ràdio de proximitat- i l’Oriol Boix, que a banda de ser capità d’un equip de #4cat27 (o 28 o 29) també és un dels millors caps de premsa del futbol català. Mentre ells feien feina, jo també: l’olor de brasa que emanava de la graella del bar era inevitablement temptadora. Allà hi havia el Pablo, un argentí o uruguaià (he assumit que mai seré capaç de saber per l’accent si algú és de Buenos Aires o de Montevideo) encarregat de preparar els entrepans de llonganissa. Amb chimichurri. Un autèntic homenatge per arrencar el dia amb força i per agrair a Déu no haver caigut en el pervers món del veganisme. Coca-cola per acompanyar i per acabar dibuixant la figura estilitzada que deixava el peto blau.

Roba estesa

Mesos després, tornava a trepitjar la gespa per fer fotos i seguir el partit a tocar de l’acció. Fetes les fotos dels onzes, tocava buscar ubicació. Darrere les banquetes, amb una samarreta del Formentera estesa sobre una xarxa com a testimoni, vam viure els primers minuts de Garrido com a entrenador a l’Olot: intens, empàtic i constantment dempeus donant ordres. L’antítesi, un Tito García Sanjuan més pausat i injustament tractat per un assistent dèspota i pretensiós, que li va respondre de males maneres una pregunta sobre reglament. “¿No se puede dialogar? Así nos va todo en España”. Anàlisi político-social al minut 20. Vint minuts després, el tècnic local seria expulsat. Aleshores ja manava l’Olot, dominador del primer temps, gràcies al gol d’un autèntic killer de l’àrea: Marc Mas. A l’àrea contrària, un altre salvador: Xavi Ginard. El d’Artà treia a passejar una de les seves mans miraculoses per salvar l’empat i mantenir l’avantatge en temps de descans.

Partit de batalla a Sant Francesc

A la represa, l’Olot tindria 15 minuts bons abans que el Formentera fes una passa endavant. Un penal rigorós (vaja, inexistent) permetria que Juan Antonio igualés el partit i que el vertigen s’apoderés dels garrotxins, amb només una victòria en tot el curs. Partit trencat amanit amb l’actuació pèssima del murcià Rafael Sánchez López, que va treure de polleguera els equips, els aficionats i qui fes falta en un assolellat matí de tardor a Sant Francesc. Tot i provar-ho, l’Olot no va tenir l’encert de definir les accions ofensives de què va gaudir i va haver-se de conformar amb un punt que el manté clavat en descens. Acabat el partit, però, pinya de titulars, suplents i cos tècnic. Després salutacions de Lluís Micaló, defensa de l’Olot i exjugador del Formentera, aturat per tothom, pescadors locals inclosos, si calia.

Sala de premsa / sala de trofeus de l'SD Formentera

Una de les últimes imatges va ser la de la sala de premsa, amb els trofeus del club que la guarnien i les banderes d’alguns dels rivals que han trepitjat l’illa, des del Sant Jordi al Mallorca passant pel Barakaldo i la Peña Sport. Després d’una petita quota mediàtica i xerrar per Ràdio Olot desfèiem el camí no sense abans assegurar-nos una bufanda del Formentera i una selfie amb aquella calma incomparable del postpartit, de l’escenari després de la batalla. Per davant, quilòmetres i hores de calma que ens van transportar a d’altres indrets de la illa com ara la platja del Cavall den Borràs, Illetes, o les illes des Forn i des Conills. Tot plegat, gairebé una vintena de quilòmetres rematada amb una posta de sol de conte, amb el port de la Savina de fons. El futbol com a excusa, un cop més, per veure món. I per viure’l. Peti qui peti.